Marina. (llibre)

Finals dels setanta en una Barcelona que intenta reinventar-se. Una Barcelona burgesa que desapareix i va abandonant les seves mansions al voltant d’un internat del barri de Sarrià, un barri que també va ser meu com també van ser meus els jardins abandonats i les misteris insondables.
Un jove que viu en un internat fa escapades pels voltants del col·legi i en una d’aquestes, quan pensava haver entrat en una casa abandonada, resulta que aquesta està habitada. Allà coneix la Marina, filla de la casa, que viu amb el seu pare, Germán, un artista en decadència que sembla viure en una època passada, un home ancorat en el record de la seva dona morta i bolcat en la seva filla.
L’amistat que neix entre els dos protagonistes els porta a recórrer el barri i perseguir i descobrir vells misteris que els hi arriba a obsessionar. Comença una particular investigació pròpia de les obres d’en Zafón, amb entrevistes, amb misteriosos testimonis i nostàlgies inoblidables.
Els testimonis rememoren temps passats que van desentrellant els misteris i les tragèdies i arriba un punt en que ja no es pot deixar de banda la novel·la.
És una novel·la en dos temps, el present amb una història d’amor adolescent amb els seus drames i sentiments i el passat amb les descobertes dels misteris que envolten i argumenten l’obra. Una obra com totes les d’en Zafón però més madura, una avantsala del que hauria de ser la seva següent i més brillant obra, la Sombra del Viento, i amb un final que no deixa indiferent, un final ple de metàfores i un llibre ple de frases brillants.
Un llibre que m’ha portat al barri que també va ser meu i uns escenaris que també van ser meus.