“Un hombre empapado por la lluvia en el umbral de su inmediata destrucción, anonadado por los celos y por la certeza de haberlo perdido todo, incluso la propia estima”. Aquest home és Juan Marés i comença la seva història quan troba la dona, la Norma, al llit amb un altre home, un xarnego netejador de sabates. Aquest esdeveniment marca el inici i, perquè no, el final de la novel·la.
La Norma, ben al contrari del que és habitual, en el mateix moment de ser enxampada deixa el pis i abandona el Marés. Passen els anys i en Marés es troba de músic captaire per les Rambles, abandonat, borratxo i amb les mans i la cara cremades després de rebre el impacte d’un coctel molotov de Tio Pepe, però amb un pis en un Walden 7 vingut a menys i en lenta però continuada ruïna, com el propi Marés; “el mundo es un jodido caos en expansión que no tiene sentido”.
Però en Marés continua enamorat perdudament de la Norma i, amb l’anonimat que li confereix la cara cremada, la incipient calba i els anys passats, la segueix ben sovint pels carrers de la ciutat i la truca a la feina, al Departament de Normalització Lingüística on fa d’assessora, fent-se passar per un xarnego que vol consell per a traduir, normalment, el rètol del seu negoci.
La casualitat fa que un dia de Carnestoltes en Marés es trobi la Norma en un bar, ambdós disfressats, ella de prostituta parisina, ell de netejador de sabates, sense que ella el reconegui. Però ell si que la reconeix i planeja, llavors, un pla per recuperar-la.
Es disfressa i pren la identitat d’en Faneca, un antic amic d’infantesa que va marxar a Alemanya. Prova la disfressa amb la veïna a la qual fascina i enamora i amb la que viu una tòrrida aventura. Mica a mica es fa ficant a la pell d’en Faneca, un xarnego andalús que ni tan sols ha perdut l’accent i que manté aquell encant físic que enlluerna les dones, i va abandonant la identitat d’en Juan Marés.
D’aquí fins al final, tot un seguit d’aventures destinades a enlluernar i recuperar la Norma i, entremig, la jove cegueta de la pensió que entra en escena inesperadament.
En Juan Marés acaba sent donat per desaparegut i el seu lloc el pren en Faneca. Amb en Marés mor aquell catalanufo desubicat ara convertit en un autèntic xarnego que encisa les dones amb el seu accent i la seva gràcia innata.
Sobre la novel·la, gratifica veure l’evolució humorística de l’obra en conjunt d’en Juan Marsé que ja s’entreveia a La muchacha de las bragas de oro, com gratifica continuar recordant els carrers i ambients de Barcelona i com gratifica seguir enganxat a la bibliografia d’aquest autor que saps entrelligar amb tanta mestria el sentiment dels que, com jo, sent catalanufos, mantenim intactes els nostres origens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada