Boira

La boira no baixa fa dies. Un pagès diu que no baixa perquè no hi ha humitat i que la boira s’ha anat a buscar la pluja que humitegi els camps i la pugui fer baixar...
L’altre dia se’t veia per entre les muntanyes i perfilaves el paisatge, però quan el sol va començar a escalfar, et vas difuminar. Potser vas anar a buscar la pluja o potser estaves avorrida de estar sempre al mateix lloc.
Els dies de boira tenen un encant especial. La boira te un so característic, tot és més perceptible, potser ens ho sembla perquè també estem més alerta. El paisatge presenta una perspectiva diferent, tot és més proper, no s’albira l’horitzó. Els arbres, els arbustos prenen formes incoherents i desprenen amb més força els seus aromes, potser per fer-se notar. La terra s’estova i sembla que s’arrapi als nostres peus.
Caminar entre la boira representa una experiència més enllà del caminar. Quan el camí és conegut et dediques a buscar senyals, detalls, que et facin seguir la senda correcta, és com un joc on sempre guanyes tu. Si el camí és nou, deixa de ser un joc per convertir-se en una aventura. Trobes a dreta i esquerra trencalls però no goses triar-ne un, però, i si no gires?, segur que el camí que estàs seguint és el correcte?. De sobte el camí és com la vida mateixa. Vas per un camí desconegut del que no veus més enllà del trajecte caminat i a mida que avances s’obren noves possibilitats a banda i banda. Triar-ne una o l’altra et marcarà el destí. Cal estar convençut en l’elecció i saber que el camí ha prendre, sigui el que sigui, sempre serà el millor.
Continues caminant i el traçat pot semblar que s’embolica, què es fa més enrevessat i que no te sortida, veus formes que et semblen conegudes però quan t’apropes descobreixes que no és el que t’imaginaves, potser t’espanta la sensació de desconeixement del que tens davant però encara que tirar enrera pot semblar el més fàcil, convé continuar endavant, tornar sobre les pròpies passes és de covard, el que s’ha fet està fet, el que s’ha caminat s’ha caminat i veuràs que quan més et desesperes, quan més complicat sembla tot, apareix un trencall. Gires i de sobte descobreixes que és aquell el camí que et porta fins al final de la boira. I llavors t’adones que el camí que has agafat, que el destí que has triat per la teva vida, és el que t’ha portat allà on volies arribar. S’han acabat les formes desconegudes, els sorolls estranys i els camins dubtosos. I és que al final, sempre acaba sortint el sol.